LA CARTA

 

La darrera vegada que vaig pensar en allò va ser ara fa un any. Per una raó inexplicable un assumpte que em va obsessionar d'una manera quasi malaltissa ha estat fora dels meus pensaments durant un any. Recorde ara la data exacta, doncs va ser un dia molt important per a mi. Quaranta anys lluitant per lliurar-me d'eixe pensament, d'eixa obsessió. Ho havia oblidat durant un any i no era conscient. Ara em ve a la ment amb la seua sagnat cruditat.

No vaig a caure en la temptació de contar-vos tota la història, sé que no us interessa. Encara que si esteu llegint aquestes paraules és que ja he mort i potser la morbositat us incline per la curiositat.

Aquestes són les darreres paraules d'un home turmentat i vaig a elegir la manera d'escriure-les. Vaig a parlar-vos d'aquest meravellós any d'amnèsia selectiva. He viscut amb la tranquil·litat dels innocents la meua vida mediocre, gris i anodina sense estar pagant a cada minut per allò que havia fet, i que no recordava. Ara sóc conscient d'allò que he perdut, ara i no abans enyore la ment clara i neta, els records d'infantesa, eixe salt d'un minut en la memòria. Un minut fatídic que s'havia esvaït i que ara torna.

Són aquestes les meues darreres paraules, no busqueu culpables, només hi ha un i és qui escriu aquesta carta.